2 · La diversitat lingüística

Al món n'hi ha unes set mil llengües i uns dos-cents estats. No van repartides a parts iguals: hi ha estats on se'n parlen centenars, com Papua Nova Guinea (més de 800) o Indonèsia (més de 700), i d'altres on només se'n parla una, com Islàndia o l'Uruguai. La llengua de signes, les llengües xiulades i les llengües indígenes recorden que comunicar-se no és només cosa de veu i paper.

La riquesa lingüística també es veu en els alfabets: l'alfabet llatí és el que fem servir nosaltres, però existeixen el grec, el ciríl·lic (rus, búlgar), l'àrab, l'hebreu, el japonés i el xinés, que no és un alfabet sinó milers de caràcters.

De totes les llengües del món, només nou són parlades com a primera llengua per més de cent milions de persones: el xinés (1.116 milions), l'espanyol (460), l'anglés (374), l'hindi/urdu, l'àrab, el portugués, el bengalí, el rus i el japonés. La nostra llengua ocupa la posició 85 amb uns huit milions de parlants: no és de les més parlades, però sí de les que tenen més pes cultural per nombre de parlants en proporció.

Aproximadament la meitat de les llengües del món estan en perill d'extinció. A Mèxic, de les 300 llengües que es parlaven en el segle xv només en queden 175, i d'estes només cinc les parlen infants: la resta desapareixeran quan moren els parlants majors. Una llengua mor per invasions, colonitzacions o guerres, o pel prestigi d'una altra llengua, que fa que els parlants l'adopten com a llengua de cultura considerant inferior la pròpia.

A Europa se'n parlen unes setanta, agrupades en famílies. Les indoeuropees venen d'una llengua comuna antigua i es repartixen en branques: germàniques (anglés, alemany, suec), eslaves (rus, polonés), romàniques (català/valencià, espanyol, francés, italià, romanés), cèltiques (gal·lès, bretó), bàltiques, hel·lènica (grec) i il·líria (albanés). Fora de la família indoeuropea queden les uralianes (hongarés, finés, estonià), les altaiques (turc), les caucàsiques, la semítica (maltés) i una llengua aïllada: el basc, que no ve de cap família coneguda i ja es parlava abans del llatí.

A Espanya, a més de la nostra llengua, són oficials el castellà, el gallec, el basc i l'aranés. Totes, excepte el basc, són romàniques: provenen del llatí que van portar els romans (segle iii aC). La caiguda de l'Imperi (segle v) va fragmentar el llatí parlat, i l'aïllament dels regnes cristians del nord després de la invasió àrab (segle viii) va ahondar les diferències fins a donar les llengües actuals. El valencià, el castellà, el gallec, l'aranés, el portugués, el francés o l'italià són germans.