1 · La comunicació

Comunicar‑se és transmetre informació a algú amb una intenció: que algú s'assabente d'alguna cosa, que faça alguna cosa, que canvie d'opinió o que sàpiga com et sent. Ho fas tota estona i gairebé sempre sense pensar-ho: quan manes un àudio, quan alces la mà en classe, quan el conductor de la línia 2 posa l'intermitent o quan el cartell del mercat diu, sense una sola paraula, «Tancat per falles». Segons per a què s'emeta, el missatge servix per a informar (l'examen és dijous), per a demanar (me passeu els apunts?), per a convéncer (última setmana de rebaixes) o per a expressar (que ràbia!). Reconèixer la intenció és tan important com entendre les paraules.

En tota situació comunicativa intervénen sis elements. L'emissor és qui produeix el missatge i el receptor, qui el rep; el missatge és la informació que viatja; el canal és el mitjà físic pel qual viatja (l'aire, el paper, la pantalla, el cable); el codi és el sistema de signes compartit (el castellà, el valencià, els gestos, els colors d'un semàfor); i el context o referent és tot allò que envolta el missatge i ajuda a interpretar-lo: on, quan i entre qui ocor. Si falla un sol element, la comunicació es trenca: un missatge perfecte escrit en un codi que el receptor no coneix no comunica absolutament res.

Segons la necessitat o l'objectiu del missatge (informar, narrar, convèncer, descriure…), l'emissor destacará un element de la comunicació o un altre. Així, el llenguatge acomplix sis funcions: expressiva (destaca l'emissor: «Tinc fam»), conativa (el receptor: «Tanqueu la porta!»), referencial (el context: «El nucli del subjecte sol ser un nom»), poètica (la forma del missatge: «El gegant del pi ara balla»), metalingüística (el codi: «Diftong s'escriu amb ft») i fàtica (el canal: «Em sents?»).

La comunicació verbal usa paraules i pot ser oral (una conversa, un àudio, la megafonia del mercat) o escrita (un wasap, un examen, el cartell d'una botiga). La comunicació no verbal transmet sense paraules: gestos, mirades, postura, to de veu, senyals de trànsit, imatges, icones i colors. Les dues es mesclen sense parar i, quan es contradiuen, el receptor fa més cas a la no verbal: si dius «està bé» amb el cap baix i la veu apagada, ningú no et creu.